Dacia Maraini "La llarga vida de la Marianna Ucrìa"

 Sicília, segle XVIII. El duc d’Ucrià i la seva filla sorda fan un viatge amb carruatge fins a la presó de Palerm, dita la Vicaria. Allí, el pare es vesteix amb hàbits blancs i, juntament amb altres homes a qui no es distingeix la cara, porten la nena al soterrani fosc a anar a buscar un noi que deu tenir 13 anys. Pel fet de no sentir-hi, el narrador s’esforça a resaltar més les olors i la vista. A vegades el lector no sap què diuen els personatges, perquè la nena tampoc no ho sent, simplement ho interpreta pels gestos o actituds.

 

Els Germans Blancs netegen, alimenten el noi i resen i passen el rosari. El porten a executar a la forca, mentre el duc d’Ucrià sembla que consola el noi.

 

Els 5 germans passen un estiu plàcid a la casena de Bagheria. Tots ja tenen el destí escrit: el gran (hereu), una nena lletja (monja), un nen (monjo), un altre nen (militar) i la petita (casadera). Vida ociosa: titellaire, servents…

 

A la Marianna li reserve el zitu Pietro, un germà de la mare. Ella, amb 13 anys, s’hi nega… La mare intenta convèncer-la, dient que heretarà terres i que no tenen diners per a un dot.

 

Acaba casant-se i refent la casena per viure-hi tot l’any. Espera ja el tercer fill. El marit sovint passa setmanes a Palerm mentre ella dirigeix les obres. Se la veu una dona decidida. Després de parir la 3 filla, pareix un fill… Explica amb detall com era un part, amb costums i supersticions.

 

La vida va passant: naixements, morts, casaments de nenes amb 13 anys… Molt detalls: com fan el pessebre, les grans festes per celebrar que la filla fa els vots definitius, l’enterrament del senyor oncle, que embalsamen per conservar-lo a les catacumbes dels caputxins de Palerm…

 

Marianna, ja vídua, fa un llarg trajecte per anar a passar comptes als feus que té escampats… És un part molt reeixida de la novel·la: ella s’interessa per la vida dels pagesos, s’enamorisca d’un empleat, retrat de la verema… Després d’una malaltia, fa una festa per celebrar-ho. Marianna llegeix i reflexiona sobre cites de Hume… Avançada als temps.

 

Un germà de Marianna, capellà, fa saber al lector que la Marianna parlava de petita, però que el seu oncle -amb qui la faran casar- en va abusar i va deixar de parlar i sentir.

 

Quan el Saro, servent, es recupera de les ferides infligides per la criada (a qui tanquen en un manicomi), Marianna s’atreveix i s’enllita amb ell. Però no durarà, perquè la seva muller, també curada de les ganivetades, el ve a buscar.

 

Al final de la novel·la se sap que el pare va dur la filla a veure com penjaven un reclús per veure si recobrava la parla. 

 

Decideix embarcar-se acompanyada de la Fila, la serventa que s’ha recuperat de la bogeria, i anar a Nàpols… Vol treure’s tantes cotilles de sobre, oblidar-se del Saro, del magistrat que la festeja… Tothom li ho recrimina

 

Després de gairebé naufragar, Marianna i Fila viuen en llibertat: visiten Pompeia, pugen al Vesubi, dormen en qualsevol lloc, coneixen uns comediants, s’estan a Roma en una fonda…

 

Per una carta del magistrat sap com van les coses a l’illa, amb un fill que s’ho gasta tot i no té cura de la hisenda, la filla monja que s’ha fet famosa curant malalties de la pell, etc. Mirant el Tíber no sap si tornarà… I així acaba la novel·la.