Jacqueline Harpman "Jo, que no he conegut els homes"

 Distopia. Ja de gran, la protagonista fa un flash-back. És jove i conviu des de fa anys en una presó subterrània amb 40 dones, totes més grans (de fet, ella hi va entrar de nena). Despersonalització total: no es poden tocar entre elles, estan vigilades 24 hores, han de fer les necessitats davant de tothom, no saben el motiu del tancament, no saben ni quin dia passen, ni si segueixen les hores de son normals… La protagonista no ha tingut la regla. Per passar l’estona s’imagina que té una relació amb un dels guardians joves i a comptar pulsacions per intentar esbrinar quins horaris segueixen..

Sense saber per què, els guàrdies marxen sobtadament i poden sortir a l’aire lliure: una altra mena de presó… Passen els anys i les 40 dones van amunt i avall en una mena de paisatge desèrtic. Tot sovint, troben presons com les seves, però amb homes i dones morts perquè no s’han pogut escapar. Se sedentaritzen una mica, fins que van morint totes les dones. La protagonista aprèn a clavar-los un ganivet al cor perquè no pateixin…

 

Quan queda sola, després de molt vagarejar, troba una mena de casa luxosa sota terra. Hi acaba fent vida, descobrint un món (ella no sabia res perquè sempre havia viscut tancada)... I decideix escriure les memòries i suïcidar-se quan ja se sent malalta.

 

Novel·la de ciència-ficció escrita per una dona i que té les dones (i la supervivència) com a argument.