Joan-Lluís Lluís "Junil a les terres bàrbares"

 Després de la mort de la mare i els germans en un incendi, Junil i el seu pare malviuen en una zona propera als bàrbars… La filla és maltractada i menystinguda pel pare. Més tard es poden traslladar a la vila de Nyala i treballar de llibreters: ella enganxant papirs amb cola per crear llibres i ell fent-se càrrec del negoci després de presumptament haver matat l’antic propietari. Un dels esclaus, Tresdits, ensenya Junil a llegir. I descobreix Ovidi, en aquell moment, poeta viu (47aC-17 dC). El pare de Junil decideix guanyar-se la vida escrivint. Per aquest motiu, envia Junil a la biblioteca de Minerva i a copiant versos que després el seu pare plagiarà. Té èxit… La biblioteca de Minerva té 8.000 papirs (Alexandria en tenia 700.000).

 

Junil interroga Lafàs, l’esclau de la biblioteca, a canvi de deixar-li el seu cos una hora, sobre si han destruït totes les obres d’Ovidi. Ell diu que sí, que són ordres de l’emperador. Lafàs té tot el cos depilat i no ha sortit mai de la biblioteca en 22 anys: en té cura i també de l’estàtua de la deessa Minerva.

 

És una incongruència que Junil copiï els textos de la biblioteca en papir? No seria més lògic en tauletes de cera?

 

Teulí Gaiaté, fill dels Ferminí, una família potent, la vol festejar. Junil escriu i divulga un poema on es burla de la família. A l’endemà, uns esclaus maten el pare. Tresdits saps que ha sigut obra de Junil i té por de represàlies. Li demana a Junil de marxar cap al nord, a les terres dels bàrbars. S’hi acaba sumant Lafàs i l’esclau Dirmini

 

Segona part: Els camins

“Tresdits va repetint: Puta d’ases, cecs com Homer i cagats com els perses” (p. 84). “el primer enyor que els és comú és l’enyor de les flames ensinistrades” (p. 86). Lafàs, que ho ha llegit tot, suggereix d’anar al país dels alans, perquè no tenen esclaus.

 

Lafàs regala un dels llibres de les Metamorfosis d’Ovidi. No va cremar els llibres, simplement va cremar obres poc interessants i va reetiquetar les obres ovidianes. 

 

Es troben amb els bàrbars. Gràcies a Verdapell, traductora, i creient que Lafàs és un endeví, els tracten bé i poden marxar al cap de 5 dies, conjuntament amb Verdapell.

 

“Avui és un dia sense ningú” (p. 133). Verdapell proposa allitar-se cada dia amb un.

 

“Pels furóncols de Mart” (148). Rescaten un bàrbar ferit, Dirmini, li amputen un braç i caminen junts. Troben un altre grup de bàrbars… Allí senten com el Vell, semiesclau, recita de memòria. Junil li ensenya que el que diu es pot escriure

 

Carme Guillén: “I seguir els passos d'Ovidi és un truc llaminer i es converteix en una road trip de l'antigor que li dona un plus. Et c'est tout!”

 

“Pels collons negres d’Ablost!” (179) “Per la gran puta freda” (182)

 

La part més reeixida, pel meu gust, és quan Junil escriu els noms dels companys en pedres i la reflexió que en fa…

 

Després de diferents peripècies, Junil arriba a la ciutat d’Ovidi i el coneix. L’endemà, aquest es presenta per dir-li que és un esclau d’Ovidi i que es van intercanviar les personalitats a Atenes… Com que Ovidi deu ser a Atenes, Junil decideix anar-se-n’hi i es dissol el grup…