Luis Landero "El huerto de Emerson"

 Amb un exercici de suposada sinceritat, Landero explica un crisi gairebé existencial: vol escriure un diari, però ha esgotat temes, es considera mediocre (també com a professor), aparenta saber molt, però sap poc; fa un repàs de les lectures que l'han marcat, però tampoc sabria dir-ne gran cosa... Metàfora: no sap trobar la tomba dels pares i deixa el ram de flors en una tomba qualsevol.

 

​​"No escribas lo que sientes, escribe lo que recuerdas y dirás la verdad, como decía no recuerdo quién. Así que no hay más que salir a pasear por el bosque del tiempo ya vivido, sin otro rumbo que el azar" p. 11-12

 

No creo que l’escriptura es pugui considerar un ofici (p. 53-54)

 

També hi mescla la història d’algun paisà seu, com Pache, que no tenia res, no trobava sentit a la vida i volia saber… Va muntar una mena de botiga-bar enmig del no-res, es va saciar d’escoltar els altres i es va suïcidar.

 

Explica com estimula els alumnes: han de tenir sempre l’esperit infantil, perquè els aportarà intuïció i admiració; que cadascú és original… que l’art d’observar i pensar per un mateix no són fàcils ni de franc: exigeix lentitud, soledat i concentració (p. 76). I els explica la història de l’hort d’Emerson: ens hem d’acceptar i treballar el nostre hort (p. 80) “trabajad en lo concreto, en vuestro huertecito, buscad en vuestra memoria…” Cervantes deia: “saber sentir es saber decir”.

 

P. 83-85: cites sobre el que ha exposat als alumnes.

 

Per posar en pràctica la seva teoria de fixar-se en els detalls, explorar la memòria, explica històries familiars o del Madrid que va viure quan era petit. 

 

És un gran narrador, amb una prosa elaborada i plena de lèxic, sobretot del món rural. Segons com, sembla una mica forçada les històries que intercala: com la família estrafolària madrilenya de “El Madrid de entonces” o “El viejo marinero”. Sembla com si les inclogui per farcir… En tot cas, m’agraden molt el relat més familiar, rural, proper de “Días de invierno”