Piotr Smolar "Mal jueu"

 Assaig que es mou en tres eixos: el sentiment de mal jueu que té l’autor-periodista (en una època fins i tot va practicar el catolicisme); la història del seu avi, impulsor de la resistència al gueto de Minsk i que va morir a Israel (Claude Lanzmann -autor de Shoah- el va entrevistar); i els avatars de l’Israel del s. XXI: Netanjahu, intifada, Gaza, etc… que ell documenta com a periodista.

 

Interessant la reflexió que fa sobre 4 tipus de jueus.

 

“Agafem Israel i els seus nou milions d’habitants, 6,7 milions dels quals són jueus.

 

Agafem un estudiant de la Universitat de Tel-Aviv, amb sandàlies als peus i un IPad a la bossa. És laic, està obert al món, parla anglès. Li agrada trobar-se amb els seus amics en un dels cafès moderns de la ciutat i aprecia la bombolla optimista i dinàmica dins la qual evoluciona, tant que es reconeix poc en la resta del país. Creu en la coexistència amb els àrabs i menysprea els ortodoxos.

 

Agafem precisament un ‘haredim de Bené Beraq, a uns quants quilòmetres del centre de Tel-Aviv. Viu en blanc i negre sota la mirada de Déu, resistint les temptacions del món modern o bé intentant establir-hi compromisos secrets.

 

Agafem un fill d’immigrants russos, arribats a començament dels anys noranta. Ha fet el servei militar aquí; té un patriotisme profund però un judaisme superficial. Als àpats familiars encara es parla rus, es fa la compra de queviures en ciríl·lic, es miren de grat les notícies televisades en aquesta llengua d’origen. Però l’assimilació s’ha fet a una velocitat prodigiosa. Moscou, Odessa o Kixinau han esdevingut destinacions exòtiques i improbables per a aquest jove israelià.

 

Agafem un colon d’Itsar, al sud de Nablus, a Cisjordània, que representa la franja més extremista de la presència jueva als territoris ocupats. Odia els palestins -els àrabs, més en general, perquè s’imagina que està en un post avançat de la civilització contra aquests bàrbars. Salmodia Déu amb el mateix fervor amb què viola cada dia els principis humanistes més elementals de la seva confessió.

 

Els estereotips d’aquests quatre homes, què tenen en comú més enllà de la terra de naixença? Volen un Estat democràtic o un Estat jueu decantat cap a la teocràcia, perquè serà impossible reservar enterament aquests dos objectius? Creuen en una societat uniformitzada o en una societat mestissa, tolerant amb les minories? Veuen el 20 per cent d’àrabs israelians com una població de ciutadans igual que els jueus, de qui és necessari facilitar l’emancipació, o bé com un grup sospitós, de lleialtat sempre dubtosa? Aquests quatre homes, quina promesa de futur voldran adreçar als seus fills?” (p. 47-48)

 

Molt interessant, tot i que em perdo una mica amb els embolics de la política israeliana del segle XXI.