Sándor Marái "L’última trobada"

 Després de 41 anys, dos amics de l’extint imperi austrohongarès es retroben. L’un, Henrik (anomenat el general), s’ha mantingut fidel a l’exèrcit i a la terra. L’altre, Konrad, va abandonar Viena i l’amistat incondicional, per anar a viure al tròpic i a Londres…. En la trobada que manté el mateix escenari que fa 41 anys, s’hi respira el dolor d’allò viscut, la figura de la dona de Henrik, el misteri de la fugida de Konrad… (Preciosa la relació de Henrik amb la dida de 91 anys…).

 

Descripció de dos mons de viure: l’un ric, de la terra, amb privilegis; l’altre: foraster, vivint de lloguer, pobre…

 

Gran descripció del món de la caça.

 

Es descobreix per què Konrad va marxar: des de petit havia odiat Henrik perquè, tot i ser el més culte, diligent, virtuós… tenia “el desig de ser diferent d’allò que eres” (p. 119) i el protagonista creu que això és un gran error, que hem d’acceptar el que som.

 

Aquesta angúnia no va descobrir en la infantesa (època dorada)... Segons el general, Konrad no suportava que tothom tingués gestos afectius i bones mirades al general, que fos estimat i, en canvi, Konrad només fos “tolerat”. I quan van començar a perdre la innocència, Konrad no suporta això: “No hi ha res més trist i desesperat que una amistat masculina que comença a refredar-se!”. I tot això acaba quan, un dia de caça, Konrad apunta Henrik. I desapareix… Elogi de l’amistat, malgrat els anys. Segons la Carme Guillén: “estaven enamorats l’un de l’altre. I mai hi va haver relació amb la dona i mai el va voler matar. És el gran no-dit entre ells dos”.

 

Seguint el relat, el matí de cacera Konrad va apuntar Henrik però no va disparar. Al vespre encara va anar a sopar amb Konrad i la seva dona. Dona a entendre que Krisztina mai no va estar enamorada d’ell. No era amor, sinó gratitud (142).

 

S’acaba descobrint que Krisztina i Konrad s’entenien. Per això, quan Henrik fuig, el general es retira al pavelló de caça i no veu la seva dona fins al cap de 8 anys, quan ja és morta.

 

El general només vol que l’amic li contesti una pregunta: la seva dona sabia que Henrik volia matar el seu amic. No li contesta la pregunta i marxa, sense quedar-se a dormir. Tots dos són conscients que no es tornaran a veure mai més ni ells ni el general tornarà a entrar a aquelles estances.

 

Al final, quan li dida li diu com ha anat i li fa un petó al front de bona nit, el general li diu que ja pot tornar a penjar el quadre de la seva muller.