Santiago H. Amigorena "El gueto interior"

De manera molt plana i didàctica ens explica la història de Vicente, un jueu polonès emigrat a l’Argentina abans de l’ascens de Hitler al poder. A Buenos Aires s’ha casat, ha tingut fills i porta el negoci del sogre, també provinents de Polònia. Pateix molt per la mare, que no s’ha mogut de Varsòvia… Per notícies sap que es comença a posar els jueus en guetos. A través de les converses de bar amb els amics, fa una bona reflexió sobre què significa ser jueu, sobretot ell que va sortir de Chelm, es va traslladar a Varsòvia i a Buenos Aires. I viu en una família no practicant… A més, a l’Argentina s’ha castellanitzat el nom, ha oblidat el ídix, etc. A més, els anys 20 se sentia culpable perquè adorava la cultura alemanya… p. 66-67: reflexió sobre per què els nazis decideixen destruir els jueus, malgrat l’heterogeneïtat del poble jueu… “El 1941 ser jueu s’havia convertit en una definició que excloïa totes les altres, en una identitat única: la que determinava milions d’éssers humans -i també els havia d’eliminar” p. 68

 

“-En Pawel tenia la mare jueva i el pare cristià. I sempre deia que era estrany, perquè si li demanaven si era cristià deia sempre que no i allà s’acabava la cosa, però si li demanaven si era jueu també deia sempre que no i després se sentia culpable” p. 70

 

A vegades té un to més acadèmic, una lliçó d’història: p. 79-82

 

Quan en Vicente rep una carta desesperada de la mare, cau en una apatia que el porta a no parlar amb ningú i a fer un intent de suïcidi… Amb l’acabament d’Europa acaba sabent el fatal destí de la seva mare i el seu germà…. Al final de l’obra saps que en Vicente i la Rosita són els avis de l’autor.