Vicent Baydal i Cristian Palomo (coord.) "Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història"

 A Espanya tenen un amplíssim ressò 3 idees en relació a la qüestió nacional.

 

a) El nacionalisme és per se una ideologia extremista, supremacista, imperialista i xenòfoba (com els feixismes europeus o de les guerres balcàniques)

 

b) Espanya és una nació unitària, però la identitat espanyola actual no és nacionalista (si ho va ser, va desaparèixer amb la fi del franquisme).

 

c) Hi ha espanyols que defensen identitats alternatives a la "nacional"; i, en aquest cas, aquestes identitats sí que són nacionalistes. Es tracta dels nacionalismes sense estat o "perifèrics".

 

Arguments

 

a) Sobre la perversitat intrínseca del nacionalisme:

 

N'hi ha de tot tipus, però s'acostuma a distingir entre nacionalisme ètnic i cívic. L'ètnic es basa en trets culturals i històrics compartits pels membres d'una nació; el cívic, es fonamenta en la voluntat individual i col·lectiva de pertànyer a una nació concreta. A la pràctica tots els nacionalismes barregen característiques d'ambdues tendències.

 

També cal tenir present que des del nacionalisme s'ha defensat l'imperialisme, el totalitarisme, el racisme, l'esclavatge o el genocidi, però també la llibertat, la democràcia, l'emancipació dels pobles i els drets humans.

 

En resum, per si mateix el nacionalisme no és ni pervers ni positiu. Definir el nacionalisme com a pervers és un tripijoc conceptual, com ara denominar 'nacionalisme' les manifestacions més xovinistes i supremacistes, i 'patriotisme' les manifestacions més cíviques i integradores.

 

b) Sobre l'existència de la nació espanyola però no del nacionalisme espanyol

 

L'existència de la nació espanyola és evident; per tant, sostenir que aquesta nació no disposa d'un nacionalisme que l'ha creada i la sustenta fortament és incongruent. Espanya encaixa perfectament a la semàntica del terme 'nacionalisme': ideologia que defensa la consecució o el manteniment d'una organització política sobirana i/o independent per part d'una nació, bé com una ideologia de pertinença a una nació i identificació amb la història i els trets o tòpics característics (culturals, religiosos, polítics, etc.) que a aquesta s'adjudiquen. I totes les definicions encaixen amb la identitat col·lectiva espanyola:

 

—hi ha moltes persones que són favorables a la integritat territorial i la independència política de l'Estat espanyol.

—moltes persones se senten pertànyer a un col·lectiu nacional representat per la bandera, himne, seleccions esportives, llengua... L'espanyolisme enfonsa les arrels en la idiosincràsia  cultural de Castella, la qual acabà configurant-se com la identitat nacional majoritària, triomfant i pròpia de l'estat nació espanyol de l'època contemporània (s. XIX-XXI).

—nacionalisme molt semblant a d'altres, com el francès: consagració de la nació com a font de la sobirania, sublimació de valors polítics com l'unitarisme i la centralització; identificació amb una de les ètnies. Però: la identitat nacional espanyola predominant té certa tolerància cap als regionalismes espanyols que enriqueixen folklòricament el panorama nacional sense qüestionar la unitat, alhora ha fet de l'esclafament dels altres nacionalismes d'Espanya una de les seves més arrelades ensenyes.