William Faulkner "Les palmeres salvatges"

 Un doctor i la seva amant viuen en un caseta de la platja a Mississipí… La casa del costat, que també és seva, la tenen de lloguer. Hi arriba una parella curiosa mal vestida, precària... A mitja nit, demanen la presència del metge, perquè la dona sagna (avortament?)… Sembla que no són matrimoni. [La costa de Mississipí fa 120 km.]

 

“Aquell instint innat i inalienable de l’ésser humà d’intentar amagar una part de la veritat fins i tot al metge o a l’advocat a qui paguen uns honoraris pels seus serveis i coneixements” (19)

 

“com si tota la roba que tenia participés d’aquell color de ferro ombriu de la seva moral implacable i invencible” (19)

 

Prosa amb períodes molt llargs, amb incisos interminables, que fan perdre el fil… Sovint s’agermana amb el surrealisme.

 

La narració va alternant un capítol d’un metge (Harry Wilbourne) que malviu amb una dona separada, Charlotte, amb capítols de “El Vell”, una colla de soldats que han d’anar a ajudar la població en les inundacions de 1927.

 

La parella Harry i Charlotte marxen de la ciutat i s’instal·len una temporada en una casa a vora del llac. Quan ja no els queda menjar, tornen a Chicago on ella troba feina en uns magatzems. Ell acaba trobant feina a Ohio i se n’hi van. A Ohio descobreixen que els miners no cobren. Harry ha de fer un avortament a la dona del gerent… En marxen i ell descobreix que Charlotte està embarassada. Intenten amb diferents mitjans que ella avorti. Sembla que la Charlotte mor dessagnada i en Harry acaba a la presó, tot i que l’exmarit intenta que no sigui culpat.

 

Pel que fa al pres, rescata una dona embarassada, que acaba tenint el fill enmig de la inundació. Acaben sent rescatats per un vapor. Acaba de nou a la presó.

 

“els dies fúnebres morint-se en el neó que il·luminava les cares com pètals envoltades de pells de les dones i les filles dels milionaris del ram del bestiar i de la fusta, i de les amants dels polítics que tornaven d’Europa o dels ranxos turístics per passar les festes en els fastuosos palauets llavorats pel vent encimbellats sobre aquell llac acerat i l’estesa bigarrada de la ciutat abans d’emprendre el viatge cap a Florida, i dels fills dels agents de borsa londinencs i dels “nobles” industrials del calçat de Midland i dels senadors sud-africans que venien a visitar Chicago perquè havien llegit Whitman i Masters i Sandburg a Oxford o a Cambridge; tots exemplars d’aquella raça que, sense tenir cap mena de sensibilitat per a l’exploració i armats amb llibretes i càmeres i necessers, decideixen passar les festes cristianes en les jungles fosques i enderiades dels salvatges” (137-138)

 

Constato allò que Pau Vidal va dir a la tertúlia de Junil: que les traduccions de Faulkner en castellà són molt planeres i que en català són més marcades…