Jesús Carrasco (1972) "Llévame a casa"

 Prosa despullada, freda, com la relació del protagonista amb els seus pares i l'entorn del poble toledà que va abandonar per anar a treballar de jardiner a Edimburg. És l'any 2010.

 

Un fill torna a casa a enterrar el seu pare, amb qui mantenia una relació freda, de les d’abans. Retrets de la germana, que viu a Barcelona, per haver arribat tard a la defunció i a la poca comunicació telefònica i física que han mantingut en els 4 anys que ha estat fora.

 

Gran capacitat de descripció de l'ambient físic i emocional amb frases curtes i descripcions de minúcies: el seu quarto de tota la vida, la cuina, els amics que va abandonar...

 

Retrata el caràcter de la mare, poca cosa, sorruda, tancada... que, mentre dura la malaltia del pare, sempre retreu a Isabel, la filla que viu a Barcelona, que s'hagi oblidat d'ella, que no la truqui (ho fa cada dos dies), que la no visitin, que no vegi créixer els nets, cosa que sí que deu fer la consogra catalana... Isabel, a la vegada, retreu a la mare que no s'hagi mogut dels seus menús des que es va casar, i cuini fetge de vedella als nets, fins i tot després de travessar Espanya per assistir a l'enterrament. O que sempre dona 1 euro als nets recalcant que el guardin i no se’l gastin. També s'hi veu com el pare, el mort, va acollir de manera ruda el seu gendre, Andreu, català, i com l'escarnia…

 

La mare té alzheimer i Isabel i la família s’han de traslladar a EUA per qüestions de feina. El fill se n’haurà de fer càrrec. Assumeix la tasca de ser fill i dedicar-se a la mare i deixar córrer Edimburg.

 

“Porque el viejo seguía calculando el grano en fanegas, el vino en arrobas, el dinero en duros y los desafíos en pares de cojones”. p. 198

 

“Nunca había visto a su madre en los brazos de alguien extraño. De hecho, no recuerda haberla vista nunca en los brazos de nadie”

 

“De repente se ha convertido en un hombre responsable. Tiene que ocuparse de su imperio en ruinas, en cuyo trono tapizado, con una perra vieja a sus pies, se sienta su madre por las noches a rezar el rosario” p. 232

 

“No hay ansiedad alguna en ella. Su madre ha llegado tarde a la esclavitud de las pantallas”. p. 262