Mireille Gansel "Traduir com transhumar"

 En unes petites estampes de llenguatge evocador i poètic, l’autora rememora la seva vida i la de la seva família jueva a partir de les llengües que parlaven i les vicissituds de la història: Anschluss, holocaust, exili, memòria… Paradoxalment, part de la família ha d’aprendre l’alemany, la llengua dels perseguidors. 

 

A “Llengua salvada”, per exemple, explica el retrobament a Tel Aviv de família i amics vinguts d’arreu: “Un abisme de silenci per manca d’una llengua comuna. Ni el txec, ni l’hongarès, ni l’alemany, ni l’ídix. Referents de tot un món, una cultura, una història, una memòria. Tantes fonts interiors enterrades sota l’espessor del que és incomunicat, incomunicable. A partir d’ara ignorades”. 

 

“Com franquejar l’abisme cavat a la llengua alemanya pels filferros espinosos i els miradors de la Història? Com retrobar les ribes d’una llengua de l’ànima?” p. 27

 

A “Ser intèrpret” explica com Helena Weigel, vídua de Brecht, l’acull en els assajos a Berlín d’Antígona, obra que Brecht va voler oferir a Alemanya amb un alemany desnazificat: “per tornar a donar als alemanys la seva llengua”. 

 

L’autora manté trobades amb els poetes Peter Huchel i Reiner Kunze, de qui ha estat traductora.

 

També explica el projecte de publicar una antologia de poesia vietnamita en francès que és, potser, la part menys interessant.