Baltasar Porcel "Les primaveres i les tardors"

 Les primaveres i les tardors- Baltasar Porcel- 1986

Frases

(món tancat- la tribu- una nit defineix un món, molts mons- una illa- una vall)

Tx’uen ts’iu: primaveres i tardors... annals d’un principat xinès recòndit i diminut

L’endogàmia fa que es perpetuï el bé i el mal 

I va continuar la nit hivernenca, l’única que hi havia

I eren tants, i era tan pretèrit tot...(els avantpassats)

L’angoixa més atàvica

...que allà (a Cuba, a Amèrica...) si et dóna la gana no ets ningú

(pare de Cristòfol Mardà Taltavull)

Viuen projectats en ells mateixos

L’home, sí, era també un paisatge

La pobra superfície de les coses

Només sóc el que lamento

(una dona, Hai-yun, pag 78)

Ignasi, el recurs masculí

(Ingeborg, la baronessa)

Quan tot és una olla, a tu també et bullen (pag 269) 

El món era fet a la mida del pare i dels Taltavull

Que els humans són també paraules

(diu la Bella Egèria) pag 283

Inacabable cadena de famílies

Els Taltavull, una quarantena de persones que caminaven encaterinades per la seva primavera o que habitaven encoratjades un paisatge de tardor

• Orgasmàtiques abraçades

• La felicitat, no consistirà en la il·lusió de les coses diferents i noves?

• Només tinc aquesta vida. Si no me la passo amb mi, l’hauré viscut pels altres...

• Vivien projectats en ells mateixos

• Antigament, com que l’home tenia menys elements exteriors que l’acompanyessin, es capficava més en ell mateix.

• No perquè ho hagin enterrat, mor allò que va ser.

• L’inundava la sensació  que en la fragància de l’aire, aturat, hi suraven les fibres del seu ésser, del que havia estat i del que seria.

• Volia l’amistat de la solitud.

• El seu viure quotidià constituïa per a ella únicament un lloc d’espera.

• Sofria per la infidelitat que s’estava incrustant en la seva ànima.

• Tu ets, per a mi, el record sense pietat del que mai no ha passat i del que ja no podrà esdevenir-se.

• El blanc és color de dol, a la Xina...

• Com si el meu destí m’hagués abandonat abans de ser meu. Només sóc el que lamento.

• A la casa hi havia un lligam entre la seva estructura i els ecos de la vida, com si unes lleis anteriors a qui llavors l’habitava manessin encara en certes zones i disposessin d’imprecises prerrogatives.

• Ja no devia ser una persona, sinó un grapat de vísceres castigades, tirades allí a l’anonimat de la fosca.

• Un home és com un altre home.

• I a la mar és on més maldat antiga hi ha.

• Els núvols, torres de l’esperit.

• L’esbojarrada bellesa de les flames, la seva crueltat. Allí no hi ha ni bé ni mal. Només Hi Ha.

• Totes les candeles s’apaguen.

• La gent l’agredia perquè li mancaven les úniques persones que l’haurien hagut d’estimar. Necessitava una escalfor humana, una intensitat humana.

• I l’estiu i el paisatge no eren un substitut inert, sinó un foc: semblaven haver-se filtrat a la seva sang.

• Aquella casa pairal constituïa un territori comú, un llaç de germanor entre ells i d’ells amb tots els seus morts.

• Revolta tenaç contra les arrels.

• L’angoixa més atàvica: la que sentencia que els homes no són res.

• Que allà, si et dóna la gana, no ets ningú.

• Tenia als ulls l’acceptació d’un cansament eternitzat.

• Necessitava un opositor per adquirir ell mateix entitat, necessitava lluitar per existir.

• (...) intentant trobar un sentit a la constant fugacitat de la qual són fetes totes les vides.

• La desolada constatació del que ja no serem mai.

• La seva figura era d’una apetitosa maduresa.

• (...) com si tota la vida de decisió, d’apuntalament del seu jo, ja no fos res. 

• La roent espurna de passió que l’havia inundada.

• Cap fill o nét no havia imaginat que la dona hagués viscut entregada a aquella sensibilitat subtil i meravellada que l’estremia com un bri d’aire fa tremolar la fulla de l’om.

• Només em consola el que fantasiejo.

• Li havia demostrat que el plaer més intens només s’obtenia deixant completament a lloure el cos.

• Que els humans eren els seus cossos i no les activitats a les quals es dediquessin, totes elles errors o succedanis.

• Que els cossos s’obrissin amb l’esplendidesa de les aurores.

• Semblava que la raó li anés a volar.

• Els colors calents de les façanes com brodades.

• Paraula i veritat podien ser sinònims.

• Si parlem del pare, potser nosaltres serem més qui som, perquè així evitarem que la nostra essència s’esfumi més del que inevitablement ho ha de fer.

• L’home és sang i fang.

• El món era per a ell una inacabable cadena  de famílies, cadascuna amb els seus interessos i la seva gent. I amb el seu codi secret, unes lleis no escrites ni formulades, però obeïdes, perquè naixien de les entranyes de les persones i dels condicionaments de la terra.

• La mort tenia raó.

• Un home que mirava el cel i s’hi trobava reflectit.

• Et convé saber el dimoni on es colga.

• Lligats com si fos un malson a l’herència, a la vall, al pes del passat.

• Un tuf ambigu a brutor covarda.

• L’anodí egoisme que constituïa la seva existència.

• No passem l’arada davant els bous

• Potser per aconseguir la pau, per aconseguir la felicitat estable, s’han de desterrar la il·lusió i les ànsies.

• La felicitat o el plaer són una caça, hom s’ha d’arriscar i abatre la peça.

• Va rebostejar per la cuina.

• És als ulls d’una dona on descobreixes que t’estima perquè en mirar-te semblen reflectir una enorme il·luminació interior, com si s’engrandissin.

• A través teu guaitava més lluny.

• Virtuts d’una raça la major gesta de la qual consistia a sobreviure.

• Rememora el passat com si cregués que ventant un munt de cendres sorgirà el foc.

• Estic deixant de pertànyer àdhuc a mi mateixa.

• Tota la Mediterrània profunda i germinal niava allí, emblemàtica i impenetrable.

• Ja és fotut que la mort sigui l’únic contra el que no et pots rebel·lar.

• Res no s’acabava perquè la roda rodava.

• Les paraules, com una dalla, havien obert senderes entre els boscos de vida i de mort més espessos.

• Per això estic a la muntanya, lluny de tot per trobar-me a mi a prop.

• Quan hom pensa una cosa és que aquesta cosa deu ésser possible.

• Anant per les ombres lleus, a l’hora de l’alba o a la del  crepuscle, et trobes que el món perd les arestes i els perfils que separen les coses entre elles, amb la qual cosa tot més o menys enllaça amb suavitat. Com si hi hagués un misteri que no hi fos, com si sentissis un bategar càlid i molt proper, una energia semblant a la que, encara que no la puguis explicar, saps que tens dintre teu.