Franz Werfel "Els quaranta dies del Musa Dagh"

 

 

A Azir, el poble dels cucs de seda, els Bagradian es troben unes quantes persones que els dirigeixen la característica salutació matinal: 

—Bari luis! Bona llum!   P. 26

 

 Gabriel es va quedar mirant la porta per on acabaven de sortir i va preguntar:

—¿Hi ha alguna diferència entre un oficial d’un tipus o un altre?

El müdir es va posar a ordenar el seu escriptori.

—No entenc què vol dir, effendi.

—Vull dir que si hi ha un tractament diferenciat per als turcs i els armenis.

El müdir va semblar escandalitzar-se a causa d’aquesta pregunta.

—Tots els ciutadans otomans són iguals davant la llei. P. 34

 

[Musa Dagh] ¿Com és que posseïa fonts incomptables que desembocaven directament al mar en forma de vaporoses cascades i, en canvi, les muntanyes musulmanes com el Naulu Dagh i el Djebel Akra eren desesperadament àrides? Era realment com un miracle, com si la divinitat de l’aigua, en alguna època remota i misteriosa, s’hagués ofès amb el musulmà, el fill del desert, i s’hagués retirat de les seves elevacions nues i suplicants per vessar pròdigament els seus dons damunt la muntanya cristiana. El tapís brodat de flors del seu vessant oriental, les espesses pastures de l’accidentada esquena, les vinyes i els perfumats jardins de tarongers i albercoquers que s’estenen delicadament al peu de la muntanya, les alzines i els plàtans que creixen arran de les gorges ombrívoles i remoroses, els rododendres, la murtra i les azalees que apareixen com esclats d’alegria en els llocs més amagats i la calma angelical que protegia els ramats i els pastorets no semblava haver patit gaire els efectes del pecat original que va sumir en la desolació càrstica en què sospira la resta de l’Àsia Menor. Gràcies a alguna petita imprecisió en l’organització divina del planeta o a la venalitat benèvola d’algun querubí amant d’aquesta terra, la zona del Musa Dagh semblava haver conservat un reflex, un regust del que era el paradís terrenal. Així doncs, el jardí de l’Edèn s’hauria d’ubicar aquí, a la costa síria, i no pas a Mesopotàmia, on el solen situar els geògrafs que investiguen els escenaris de la Bíblia. P. 51-52

Bagradian va mirar cap a la porta:

—Quina mena de poble som, que ho suportem tot en silenci?

—[...] es pot ser rus, turc o hotentot, però no es pot ser armeni. Ser armeni és impossible... p. 57-58

 

I la carta del gran astrònom tampoc no era una pura mistificació, perquè existia realment. L’únic que passava era que Krikor havia adoptat la personalitat de Camille Flammarion i se l’havia dirigit a ell mateix. Per descomptat, el farmacèutic només redactava cartes com aquesta rarament i en ocasions molt especials, per bé que els seus deixebles no sabien res de la seva curiosa activitat epistolar. D’altra banda, no mantenia correspondència només amb genis contemporanis o recentment difunts, sinó que també Voltaire i el gran poeta armeni Raffi s’havien vist obligats més d’una vegada a respondre de seguida alguna carta seva. Així, Krikor era un veritable corresponsal de l’Olimp. P. 66

Al contrari que els àrabs i altres sorollosos pobles orientals, els armenis solen comportar-se en públic de manera silenciosa i reservada. El seu antic destí ja era prou motiu per no formar grups sorollosos ni barrejar-s’hi. P. 95

 

Només els pobles perseguits i oprimits són tan bons conductors del dolor. El que passa a un dels seus membres afectat tot el grup. P. 97

 

al cap i a la fi, haver de triar entre l’imperi del soldà i el dels tsars era menys complicat que superflu. Era partidari d’aquell principi que va adquirir una certa popularitat entre els armenis: «Val més morir físicament a Turquia que espiritualment a Rússia». No hi havia una tercera vida. P. 101

 

els armenis no tenien protecció, ajuda ni esperança. No havien caigut en mans d’un enemic que hagués de respectar el dret internacional per motius de reciprocitat. Eren presoners d’un enemic molt més terrible i sense escrúpols: el seu propi estat. P. 112

 

Però, a més, a l’escola també hi havia cursos nocturns per a adults, en què brillava la llum d’un erudit universal com el farmacèutic Krikor, que oferia conferències sobre estrelles, flors, zoologia i geologia, pobles antics, poesia i saviesa, però a la seva manera, és a dir, que no separava els temes, sinó que els barrejava de manera fantasiosa i inextricable, fins al punt que, com era habitual, resultava impossible delimitar la veritat científica de la pura mistificació. P. 190-191

 

Amb aire solemne, Krikor va picar amb l’ossut dit índex damunt d’un dels místics gerros.

—Com ja va dir sant Joan Crisòstom, tots els remeis procedeixen de set elements fonamentals: calç, sofre, salnitre, iode, cascall, resina de salze i essència de llorer. Encara que presenti en cent formes diferents, sempre és el mateix. P. 194

 

Gabriel, que en general no abandonava ni tan sols l’habitació sense una certa recança sentimental per poc temps que hi hagués passat (perquè sempre deixem alguna cosa nostra als llocs per on passem, com els difunts que es troben a faltar), aquest cop va reaccionar amb fredor i indiferència. p. 327