Jesús Moncada "Camí de sirga"
L’autor
Jesús Moncada (1941-2005)
(fragment de l’entrevista que li va fer Mercè Biosca “Jesús Moncada: el riu de la memòria”)
Jesús Moncada ha deixat de beure te –“m’he passat al cafè, diuen que és més verinós”– i de fumar amb pipa –“per raons privades i molt abans, que consti, de la promulgació de l’onzè manament, “No fumaràs”, al Sinaí de Sanitat”–. També ha abandonat la pintura –“posa que és ella qui m’ha abandonat a mi; fem-la quedar bé, pobra–. Però, al capdavall, l’infidel sóc jo: treballar, escriure i pintar era una carambola a tres bandes que no podia durar”.
“Sóc una mena d’esponja amarada d’històries en potència, que absorbeixo sovint sense adonar-me’n. Quan una d’elles, misteriosament, germina, arriba a fer-se obsessiva i me n’he de deslliurar: l’única manera d’aconseguir-ho és escriure-la. El procés, però, pot durar anys…”
“Com la majoria de la gent, m’alimento gairebé exclusivament d’alta literatura, com, per exemple, anuncis de cotxes, subtítols de videoclips, diaris esportius, revistes del cor, impresos per a la declaració de la renda, esqueles mortuòries, factures d’electricitat, guies telefòniques, horaris d’autobusos o publicitat d’entitats bancàries que em prometen la lluna. L’última obra mestra que vaig llegir era el manual de funcionament d’un ordinador. L’havia traduït (d’una versió hongaresa del japonès) un italo-guineà, que havia après el català durant una escala tècnica d’un parell d’hores a Islàndia tot prenent cafè amb un canadenc que havia estat tres dies a Barcelona en una convenció de pelleters: una meravella… De tant en tant, però –només a tall de distracció, que consti, i sempre d’amagot perquè no vull donar mal exemple–, fullejo literatura barata: coses lleugeres, intranscendents, gairebé frívoles (Homer, Rabelais, Montaigne, Balzac, Villalonga, Calders, Kazandzakis, Baroja, Valle-Inclán, Carpentier, Txèkhov, Shakespeare, Maria Barbal, Pratolini, Sergi Pàmies, Tomasi de Lampedusa, Quim Monzó, Josep Pla, Flaubert, Pep Albanell, Mercè Rodoreda, Mikhail Xólokhov, Carlo Levi…). Et confesso que els he llegit més d’una vegada; alguns, fins i tot moltes vegades. I això que sempre juro que no reincidiré, però sóc feble, ho reconec. No faig prou bondat, tanmateix –què hi farem?–, tots tenim defectes…”
El llibre
Hi ha un fragment que recull l’essència de la novel·la:
“Aclucà els ulls a causa de la polseguera, no reparà en els guàrdies civils amb els capots verdosos agitats per la ventada, subjectant-se els negres tricornis xarolats, que creuaven la plaça. El mortificava la ironia lleu de la mirada del cafeter en cobrar-li la copa de rom. L’Estanislau tenia raó quan li havia insinuat temps enrere que seria millor oblidar allò, tirar-hi a sobre quatre palades de terra: no tenia remei, com abans s’ho esbandís del cap millor. Però el vell Nelson no podia renunciar-hi. Cavil·lós, arribà al capdamunt de la Costera dels Carreters i va trobar-se de cop i volta en dret de la desolació.
D’ençà del començament de les destruccions, havia anat restringint, gairebé sense adonar-se’n, els seus moviments dins el perímetre de la vila. Fugia dels punts on les demolicions es trobaven més avançades; si es desviava de l’itinerari habitual, el cor se li encongia. Malauradament, el trajecte del Cafè del Moll a l’obrador del baster era un dels més consumits per aquella lepra implacable.
Arribà a cal baster, agafà el que necessitava, féu petar la xerrada de rigor amb el menestral –sempre sobre el tema etern que els obsedia a tots feia més de deu anys– i se’n tornà. De baixada, la visió de la malesa acabà d’aclaparar-lo. Caminava sense ensopegar una ànima, abaltit pel silenci feixuc. La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruïa places, retornava gent, però el vell Nelson s’adonava que el record no li responia amb precisió. Tanta runa acabava per confondre’l. La vida que reedificava amb el pensament no era la d’abans. Congregava famílies en llocs erronis, es descaminava a causa dels munts de totxos, bigues trencades, marcs estellats de portes i finestres, ferros de balcons o galeries. Trabucava numeracions de cases i rètols d’establiments: feia una sastreria d’una botiga d’ultramarins, una barberia d’una bodega; transformava l’obrador d’un cistellaire en una oficina bancària o enquibia els trulls de la vella almàssera del carrer del Timó dins la tenda de roba de la Pujada del Castell. Tant o més que la ubicació dels edificis, li costava fer reviure i encaixar els sorolls (cant de galls, martelleig de ferrers, campanades, rodar de carros, pas de cavalleries, motors de tractors i camions de carbó, xivarri de navegants als molls, bullícia del mercat, barrinades de les mines) que componien antany la remor habitual dividida per la sirena del migdia, callada així mateix feia molts mesos. No els sentiria mai més. La mancança li donava la mesura d’un desastre el començament del qual i la seva magnitud havien agafat la vila per sorpresa.”
(pàg. 291 i 292)
Miscel·lània de reflexions, interpretacions i comentaris
Sirgar: arrossegar des de terra, estirar una xarxa i fer-la avançar contra corrent. Camí de sirga, per tant, camí de l’anar a contracorrent.
La pols, tan present en tota l’obra, símbol de la visió desdibuixada: memòria anunciada ja al principi.
El protagonista de la novel·la és, sens dubte, l’Ebre. I la història és la història de Mequinensa, els personatges són, en part, una excusa...
I el Nelson, el supervivent de l’ensulsiada, no és l’alter ego de Moncada?
Tots coincidim a comentar, per impressionant, el passatge del mirall.
El sentit de l’humor de Moncada: extraordinari.
Els rics no sobreviuen perquè no s’adapten. Desolador, el final de Carlota de Torres.
Les coses i els objectes guarden la presència de les persones. Els llaüts, els darrers morts.
El que té d’excepcional aquest llibre són, entre altres, els diferents plans de lectura que permet. I els noms dels personatges i dels llocs (Agatòclia Molina, Madamfransuà, Atanasi Resurrecció, Bakunin de Planes, Libori d’Escarp, l’orquestra Harmonia Fluvial, el Balcó de l’Apocalipsi, el Moll de les Vídues, la Fonda del Vell Senglar, el Cafè del Moll...). I el lèxic. I el cerç. I...
Recull
Aquí hi ha un recull de frases del llibre. No hi ha inclosos, però, passatges d’humor –boníssims–; descripcions de paisatges, especialment les albes i els capvespres, que són pura meravella, ni tampoc les referències –tan divertides i ocurrents– al sexe.
Quan l’angoixa era gairebé certesa de desgràcia...
Un aiguat fortíssim començà a crivellar la pell de l’Ebre.
Cada enrunament era precedit pel tràngol de buidar la casa escollida a fi de lliurar-la despullada a les màquines.
Velles andròmines impregnades d’altres anys i d’altres vides
Entre ella i aquell món sempre hi havia hagut un filtre, la realitat romania a l’altra banda.
S’adonà que l’estimava amb els ulls, amb la pell, amb el membre, amb l’esment, amb el cor, amb els ossos, amb els músculs.
Entre ell i les coses havia passat la dalla invisible de la mort.
Un orgasme embogidor. Un orgasme llegendari.
Les abraçades sempre massa breus per apaivagar l’ànsia la deixaven adolorida.
El món que ella mai no havia intentat de conèixer ni de comprendre tenia la insolència de viure pel seu compte, de conservar la pròpia memòria i de cridar-la.
Les nafres dels edificis morts
Les paraules no li passaven de la pell.
Es dedicà en cos i ànima al Desideri, de qui estava realment enamorada, sense faltar-li mai més ni amb el pensament.
El silenci de la vila no significava l’oblit.
Gent a qui veia passar pels tràngols del viure.
Les manetes del rellotge de la torre: el comptaquilòmetre de la mort
Una premonició fugissera va sorollar-li l’ànima.
Un pany de paret on s’aguantava el marc d’una finestra oberta a la desolació
Una nostàlgia constant encara més cruel en el moment de solitud punyent de la mort de la mare
Ells es trobaran millor amb el diable que nosaltres amb Franco.
Bacallà salat, gairebé l’únic article exhibit en la desolació alimentària de la botiga.
Engolint-se la humiliació de la súplica
Les aigües no guardaven memòria.
La malenconia se’l menjava viu.
Una vila esperançada que encara creia en la victòria
Mentre la vila s’engrunava, ella sentia més que mai la feixuguesa de la solitud.
La funerària de Tortosa, proveïdora de sempre de la família
L’amor apassionat entre l’Església i el règim franquista
Barcelona vençuda, famèlica i trista
Va considerar-se en llibertat, sempre relativa i precària, és clar, dintre la immensa presó del país.
Molts moririen encara amb aquella angoixa a l’ànima.
No pogué suportar el buit que li deixava el naufragi del temps.
Que la vila havia de morir era un fet assumit feia temps: les aigües en colgarien la part més important, la resta serien uns carrers sense vida, membres d’un cos esquarterat.
Sentia la casa amarada de la seva pròpia vida. A les estances suraven records i veus antigues.
Qui allunya de vista, allunya de cor.
El cementiri dels llaüts
Per remenar
Ah, i la cosa no s’acaba aquí, perquè...
Avui en dia, encara es conserven trams importants d’aquells camins de sirga des d’on ases i homes controlaven el rumb de les barques. Ara, aquesta xarxa de camins es combina amb senders i carreteres que voregen l’Ebre per a la pràctica de l’excursionisme. La ruta surt de Benifallet, municipi situat a l’extrem nord de la comarca de Baix Ebre, i acaba a Mequinensa municipi situat en territori de la comunitat Autònoma d’Aragó
http://www.terresdelebre.org/cat/RutesIPropostes/ConeixNos/ElCamiDeSirga.php
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada