Mathias Enard "El banquet anual de la confraria d'enterramorts"
Capítol I: El pensament salvatge: Un antropòleg se'n va a viure un any a la zona francesa de Marais Poiteví (zona originària d'Enard) per tal d'investigar per a la seva tesi sobre el món rural. La primera part està narrada en forma de dietari i amb un estil descuidat, propi d'aquest gènere. Coneixença de la zona i dels seus personatges més o menys estrafolaris. Es comunica amb videotrucades amb la seva parella a París.
Al cap. II ("El dit gros del peu del penjat") deixa el dietari i el narrador alterna les històries del microcosmos rural amb el background d'alguns personatges. Té moments molt divertits i enginyosos, com ara quan el protagonista va a caçar per primera vegada i queda encallat al fang o està a punt de perdre els picarols en una tanca electrificada. Segur que amb la traducció es perden matisos, perquè, a vegades, els personatges parlen patuès. El segon capítol té l'originalitat -que a mi no m'acaba d'agradar- de reencarnar els personatges amb animals o persones antigues. Aquest recurs a mi se'm fa carregós i em sembla una manera de dilatar la narració innecessàriament.
El capítol III "And we shall play a game of cards..." continua amb les històries dels avantpassats...
Al cap. IV "El banquet anual de la confraria..." hi ha una esplet de recursos referits al menjar que fa goig:
en Bittebière [ja havia ingerit]
una cassoleta de rostes amb vouvray,
un tall de paté d'ànec,
un timbal de cogombrets per acompanyar els dos primers plats,
un ou farcit, és a dir dues meitats,
dos pastissets de formatge de cabra, amb prou feines més grossos que uns collons de mico,
sis cuixes, és a dir tres granotes,
sis o vuit cargols grossos,
una bouchéee à la reine i lletons de vedella,
un bol de consomé amb crostons amb foei-gras,
un ou en meurette amb una llesca de pa enllardada,
una empanada de crancs de riu,
sis (ja no estava segur del nombre exacte) ostres gratinades,
vuit, no, perdó, un més, nou llagostins submergits en maionesa,
tres petits kirs de festa amb saumur que pica,
una copa de chinon ben negre,
una altra de chenin d'Oiron ben groc,
s'alegrava, doncs, de ser encara en els preliminars: p. 259
És el festí de Babette. Gran capacitat -gairebé barroca- de descriure menjars i beures.
No l’acabo. M’afeixuga.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada