Stefan Zweig "Petita crònica"

 De la introducció d'Antoni Martí Monterde: 

 

Quan es publica Petita crònica, Zweig ja és un autor consagrat, tot i les disputes estètiques amb els grans del moment austríac: Joseph Roth, Karl Kraus o Robert Musil. 

 

Aquests 4 relats tenen més relació amb certs assaigs o articles que no pas amb les novel·les més llegides de Zweig i fins i tot es poden llegir com una mena d’autobiografia profundament ficcionada…

 

Aquests relats ens presenten un narrador problemàticament relacionat amb els fets que explica, que es presenta com un alguna cosa més que un testimoni d’un episodi: el terme crònica, matisat per l’adjectiu, resulta, en aquest sentit, absolutament ajustat. Com a gènere periodístic, la crònica mira de fer conscients els seus contemporanis d’uns fets quotidians, però excepcionalment importants, una importància que només la mirada poètica del chroniqueur, com a escriptor, sap copsar. Qualificar aquests textos de petites cròniques implica la consciència que els fets relatats, segurament, han passat inadvertits en el seu moment i cal preservar-los de l’oblit. Per tant, aquest llibre implicaria una certa mena de memorialisme que busca objectivar uns episodis de la història mínima recent, de manera que serveixin per fer comprendre un temps determinat als seus contemporanis que [...] podran entendre d’on ha sorgit el seu present.

 

La naturalesa del narrador és molt singular, en dos dels relats. Es presenta com un narrador omniscient que, present si més no en una part dels esdeveniments, hi participa d’una manera tangencial però suficient per mostrar un alt grau d’implicació moral que es completa amb altres testimoniatges que la seva veu reuneix.

 

“La col·lecció invisible”

El narrador reconeix en un tren un dels antiquaris de més renom de Berlín, que explica la seva última peripècia al narrador. Com que hi ha molta inflació, tots els rics s’han dedicat a comprar antiguitats i la botiga ha quedat buida. “La pesada insistència d’aquesta gent, el seu sobtat furor adquisitiu, fan inútil tota resistència”. Repassant els llibres de comptes, es recorda d’un antic client (consellers de boscos i d’economia retirat) que havia adquirit peces al seu pare. El vell, Herwarth, que viu en una ciutat de províncies, ha arribat a acumular una col·lecció molt important de gravats en coure.

 

L’antiquari el va a visitar. Viu amb la dona i la filla i és cec. Herwarth li vol ensenyar la immensa col·lecció de gravats, però la dona l’en desdiu. És millor fer-ho després de dinar. La filla visita l’antiquari a l’hotel on dina: Herwarth no sap que la família s’ha venut bona part dels gravats per sobreviure. La pensió mensual només serveix per sobreviure dos dies, i una germana va quedar vídua amb 4 fills… Annemarie, la filla, prega a l’antiquari que faci veure que sí que existeixen. Herwarth, de fet, no sap que han perdut la guerra, que costa molt trobar menjar al mercat negre, que van haver de cedir Alsàcia i Lorena: quan li llegeixen el diari, li estalvien certes notícies. 

 

L’antiquari es lamenta del malament que els havien pagat els gravats, algun de Rembrandt.

 

Durant dues hores, Herwarth va ensenyant de manera entusiasmada les làmines i l’antiquari va dissimulant… Es presenta un dilema: “¿què era, l’alleujament de la meva consciència culpable, al costat de la joia inflada i cridanera, al costat de la folla alegria d’aquell home que semblava rejovenit de trenta anys?”.

 

Herwarth està tan entusiasmat de la visita que promet posar una clàusula al testament que confiarà la subhasta de la col·lecció a la casa de l’antiquari berlinès.

 

“jo, que havia arribat a aquella casa com un sòrdid marxantó, amb la intenció d’ensarronar un antic client i endur-me’n unes quantes peces valuoses. El que m’enduia, però, era més que això: havia tornat a sentir, d’una manera viva, l’entusiasme pur en una època trista i apagada, una mena d’èxtasi impregnat d’una llum intel·lectual, dirigit tot ell vers l’art, una cosa que semblava oblidada feia molt de temps”.

 

El conte té alguna cosa de “Good Bye, Lenin!” i “El vestit nou de l’emperador”

 

“Un episodi del llac de Ginebra”

Un pescador troba un home nu, enmig del llac, enfilat en una mena de balsa... La presència de l’home provoca la curiositat dels vilatans. Ningú no l’entén. Finalment, un hoteler que coneix llengües descobreix que és rus, que el van treure del seu país per anar a lluitar a França i va desertar… 

 

Hi ha el dubte de si se l’ha de tractar com a desertor, home sense papers, de si s’ha d’enviar a l’ambaixada russa de Berna, els uns el volen fora del poble i un danès es compromet a alimentar-lo durant 7 dies… Boris pràcticament no menja… demana de tornar amb els seus, però l’hoteler li diu que fins que no acabi la guerra no és possible. Boris no entén que està molt lluny del seu llac Baikal… Tampoc no és capaç d’assimilar que els tsar han estat deposats... L’endemà al matí apareix ofegat al llac. L’enterren amb una “creu de fusta barata, una d’aquelles petites creus que, plantades damunt de tants destins anònims, avui cobreixen Europa d’un cap a l’altre.”

 

Irremeiablement em fa pensar en el negre de Sta. Eulàlia.

 

“Leporella”

La Crescenz és una dona de 39 anys, filla il·legítima d’una vall del Tirol, amb tot en contra: llavi leporí, estrafeta, gairebé no sap llegir ni escriure, un escarràs de feina. “Tot en ella era dur, enterc, feixuc”. “Mancada visiblement de totes les formes tangibles de la feminitat”. De poques paraules, amb una veu ronca… Mai no reia… Acaba de cuinera en una fonda, treballa tot el dia, només surt per anar a l’església. 

 

Cap home no se li acosta: és un homenot. Només té passió pels diners: no vol que a les velleses hagi de dependre de la comunitat, que és qui la va pujar. Als 37, una dispesera la convenç per anar a servir a Viena, amb paga doble. A la casa treballa igual que al poble, només surt per anar a plaça. Sorruda, no parla amb ningú… L’únic al.licient són els diners que guarda en una caixeta portada del poble. 

 

La mestressa de la casa fa un casament ràpid amb un baró arruïnat. De seguida, s’adona que hi ha problemes econòmics i que el marit té històries amb altres dones. Ell és un llibertí i ella desitjava l’ordre domèstic. Com que ella, adinerada, no li dona diners per a una quadra de cavalls, se’n distancia. Ell se l’escolta però fa el que vol. Ella descarrega la ira contra les criades: en dos anys n’ha de canviar 16 i fins i tot acaba picant-ne una. 

 

Crescenz es manté impertorbable. La convivència matrimonial és insuportable i ella marxa 2 mesos en un sanatori. El baró descobreix que havia anat a caçar amb un tiet de la serventa i fins i tot havia menjat un cérvol rostit per ella. Amb això, ella ja se sent reconfortada i neix un sentiment d’afecció cap al baró i d’odi cap a la seva dona.

 

Via lliure del baró per fer de les seves, amb la complicitat de la serventa (a qui el baró fins li fa certes confessions), que només viu per servir-lo. Un dia el baró ve amb una aprenenta d’òpera que bateja Crescenz amb el nom de Leporella, el servent de Don Giovanni  de Mozart. La complicitat és absoluta. Quan retorna la senyora i l’ambient és insofrible, ell marxa dues setmanes a caçar. Ha de tornar sobtadament perquè la senyora “s’ha suïcidat”. Es dedueix que és la criada que ho ha fet.

 

El baró comença a agafar por de Crescenz i passa temporades fora o fins i tot en un hotel. Ell es va marcint, es passa el dia asseguda sense fer res. Ell acaba llogant un criat i despatxa Crescenz que se suïcida al Danubi. 

 

“El llibreter Mendel”

http://amanecemetropolis.net/stefan-zweig-cafe-gluck-la-europa-del-siglo-xx/

https://venganzamanomortal.wordpress.com/tag/cafe-gluck/

 

El protagonista entra en un cafè vienès, resguardant-se de la pluja, i triga a reconèixer que ja hi havia estat: era “on feia vida” el llibreter Mendel. Fa vint anys, sent el narrador un universitari, li adreçaren per aconseguir certa bibliografia. Mendel era un jueu, expatriat rus, que només viu pels llibres. Tot el dia llegeix catàlegs i ho sap tot del llibre de vell. No sap en quin món viu, absort totalment...

 

Quan el narrador demana per ell, ja ningú ja se’n recorda d’ençà que el cafè passà a mans d’un altre propietari. Finalment, troba la dona que neteja els wc i li explicà què se’n va fer.

 

Durant la IWW van detenir Mendel perquè enviava postals a països en conflicte (França, Anglaterra) reclamant catàlegs que no li arribaven. Mendel ni s’havia adonat que hi havia guerra. El reclouen en un camp de concentració, sense les ulleres ni els llibres. Finalment, l’alliberen perquè persones influents que li encarreguen llibres s’adonen del que passa.

 

Quan torna al cafè Gluck, molt desmillorat, el negoci ha passat de mans, però hi ha una clàusula: ha de continuar deixant la taula a Mendel… El nou propietari tindrà l’excusa perfecte per desnonar-lo: l’atrapa robant panets… Al cap de poc, apareix com un zombi, la cuinera el reconeix, però ja ha perdut el cap i mor al cap de poc. La senyora Sporschil guarda un llibre que va quedar a la taula i el regala al narrador.

 

“la irritació que em causava aquella pana interior”; “el mag i l’agent dels llibres”; “sempre llegint, amb aquell etern xiuxiueig als llavis, fent pendular endavant i enrere el seu cos i la calba platejada i mal llustrada, un costum transportat des del khéder, el parvulari dels jueus de l’est”; “Perquè ell llegia de la mateixa manera que d’altres resen, com els jugadors juguen i els embriacs miren fixament el buit; llegia amb un embadaliment tan commovedor que, des d’aleshores, la manera de llegir de les altres persones sempre m’ha semblat una cosa profana”; “És [...] un llibresauri prehistòric d’una raça en extinció”.

 

Tots els personatges de Petita crònica tenen la singularitat de ser innocents, ingenus, aïllats en el seu món, maltractats per un món que canvia.