Francisco Javier Gómez Espelosín "Historia de Grecia en la Antigüedad"

 1. GRÈCIA I ELS GRECS

Una Grècia ideal

Grècia és una invenció moderna, forjada al Renaixement i consolidada durant el romanticisme, especialment a Alemanya, que volia construir un avantpassat ideal per a la cultura europea. Johann Winckelmann (1717-1768).

S'entén Grècia com:

—espai ideal i modèlic, en el qual havien tingut origen les principals virtuts estètiques, polítiques i morals: bellesa, llibertat i justícia.

—model que els països europeus havien d'imitar i del qual tots se sentien orgullosos hereus.

—els principals països europeus inclouen Grècia en els plans d'estudi

—Grècia s'identifica amb l'Atenes de Pèricles (495-429 aC): consolidació de la democràcia, auge de la tragèdia i construcció del Partenó.

—Atenes = model polític i cultural, basat en la democràcia i la llibertat, que va alliberar Occident de la perillosa amenaça de la tirania oriental: victòria sobre els perses a la primera meitat del s. V aC (batalla de Salamina i de les Termòpiles).

La Grècia real

Realitat més complexa i matisada:

Grècia mai va ser un estat centralitzat amb una capital, sinó que estava formada de nombrosos estats independents amb les seves institucions, dialecte, alfabet, calendari, festes i divinitats protectores particulars.

Atenes i Esparta són dos estats més, però molt més extensos. La forma majoritària d'organització són les polis, però també existien les organitzacions anomenades ethnos.

Els grecs tampoc constitueixen una població homogènia des del punt de vista ètnic.

Els grecs comparteixen:

—una mateixa llengua, però dividida en dialectes diferents

—costums semblants: freqüentar l'àgora i el gimnàs; dieta alimentària semblant (oli i vi); cerimònies i rituals religiosos, i una forma de retre culte als avantpassats.

Els senyals d'identitat grega eren més de caràcter cultural més que no ètnic o polític.

El sentiment panhel·lènic es deu a: poemes homèrics (fonament de l'educació grega) i santuaris com Delfos i Olímpia (a les competicions atlètiques hi assistia tothom). Malgrat tot, hi hagué renyines, guerres.

Un món diferent

Els ideals grecs que foren adoptats com a símbols per la tradició cultural europea no es corresponen del tot amb la realitat històrica:

—concepte de llibertat d'acció individual

—admetien l'esclavisme

—paper marginal de la dona

—el sistema democràtic era també diferent: el poder s'exercia de manera directa pels ciutadans mateixos. I era patrimoni exclusiu d'una minoria que marginava dones, esclaus i estrangers de la política.

Diferències de mentalitat:

—Predominen els valors aristocràtics de caràcter fortament competitiu que posen en primer lloc la consecució de la victòria en el combat i el prestigi que atorgava dintre de la comunitat.

—Font d'ingressos: possessió de la terra i les rendes. Es menystenia el treball fet amb les mans.

—La venjança constituïa una autèntica obligació moral i era admès com a argument jurídic en els tribunals.

—Es practicava l'infanticidi si els nens tenien deformitats.

—S'estimulava la pederàstia dins de determinats contextos.

—Creien que la Terra era plana, envoltada per tot arreu pel riu Oceà, als extrems del qual hi havia tot tipus de meravelles i monstruositats.

—Els seus nombrosos déus actuaven sovint moguts per la còlera i practicaven una forma de vida en què el sexe i la violència tenien un paper fonamental.

—Tampoc la raó, que havia permès el sorgiment de la filosofia i la ciència, constituïa l'únic tret definitori de la cultura grega. La vida dels grecs estava dominada pels oracles o la interpretació de presagis.

—Eren freqüents rituals religiosos com el sacrifici, o formes de culte com el dionisisme o els misteris (amb manifestacions d'èxtasi o de caràcter esotèric).

—La idea d'harmonia i bellesa clàssica es correspon amb l'actualitat. L'aspecte actual de les estàtues de marbre es deu a la permanència a la intempèrie: han perdut els colors cridaners.

Grècia i nosaltres

Els grecs habitaven una península situada enmig del mar Egeu, infestat d'illes, i a prop de les grans àrees que havien desenvolupat florides civilitzacions com Anatòlia, Egipte i el Pròxim Orient. Els contactes i intercanvis van ser constants i així van poder adoptar innovacions com l'alfabet, l'arquitectura i l'escultura de caràcter monumental; l'astronomia, la matemàtica, la medicina; o temes i motius mitològics i artístics que van contribuir al desenvolupament de les seves creences, literatura o art.

Els grecs no van desenvolupar un paper passiu en aquest procés i van saber adaptar i gestionar de forma creativa tot aquest llegat a les seves necessitats, amb dosis d'energia i genialitat. Van saber resoldre amb intel·ligència i eficàcia molts dels desafiaments, i van tractar d'establir la racionalitat com principal regular i explicatiu. Van elaborar un art i una literatura brillants, dotats d'un gran efectisme i emotivitat, els esquemes dels quals han condicionat bona part de la civilització europea.

2. LES FONTS D'INFORMACIÓ

Testimonis literaris

Bona part del coneixement ve de la literatura, però només es conserva un 20% de la producció literària. La font principal d'informació del període arcaic és l'historiador Heròdot (mitjan s. V aC) i va haver de recórrer a relats de caràcter oral, notícies distorsionades...

La història del període clàssic està millor documentada: Heròdot, Tucídides i Xenofont. Però la seva atenció se centra en Atenes i els seus principals enemics, com ara Esparta i Tebes.

La història del període hel·lenístic després de la mort d'Alexandre (323 aC) constitueix també una gran llacuna.

Una transmissió complicada

La pèrdua de textos literaris es deu al complicat procés de transmissió: anar copiant els textos successivament fins a la invenció de la impremta: pèrdua d'interès pel canvi de gustos o por la longitud... Llacunes degudes al deteriorament, incendi de biblioteques, canvi de format del papir al còdex de pergamí, desconfiança dels cristians cap al llegat pagà.

Els textos conservats de les edicions modernes són el resultat de la comparació crítica de tots els manuscrits medievals i, en alguns casos, de fragments de papir supervivents (la majoria, d'Egipte).

Una forma particular de fer història

Els historiadors antics no són objectius (Tucídides era general a Atenes). Deixen de banda detalls i notícies que el seu auditori ja coneixia. Relats partidistes. Fonts orals, interessades i de fiabilitat dubtosa. Heròdot no va ser testimoni de les guerres contra els perses... També hi ha reflexions de caràcter moral.

Pedres que parlen

Part de la informació ens arriba de les inscripcions en pedres i metall. Han arribat a l'actualitat sense intermediaris, però tampoc són completament objectius, ja que el seus continguts foren curosament seleccionats a l'hora de ser exposats en públic.

Les monedes

També són una informació important: reflecteixen l'orgullós sentiment d'independència de les comunitats gregues. També foren un important mitjà de propaganda.

El món de les imatges

Dibuixos en ceràmica, escultures... Ens permeten saber les modes, els gustos... i objectes d'ús quotidià: caceres, banquets, combats, representacions mitològiques...

Realitats antigues i lectures modernes

La reconstrucció de la història grega antiga està condicionada per la interferència d'interpretacions modernes. El cristianisme i la Revolució francesa han variat per complet la forma de veure el món. S'han aplicat al món grec criteris polítics, morals i ideològics derivats del món modern.

3. ELS GRECS I PREGRECS: L'EGEU EN EL SEGON MIL·LENNI

Qui eren els grecs?

Des de mitjan del segon mil·lenni aC hi havia a la península balcànica gent que parlava grec, els anomenats micènics. La civilització micènica es podria considerar l'inici de la història grega.

Aquesta civilització, però, no surt del no-res, sinó que manté una certa continuïtat amb el període immediatament anterior, la primera meitat del segon mil·lenni aC, quan l'illa de Creta desenvolupava un paper cultural hegemònic en tot l'Egeu.

La civilització cretenca representa el sorgiment d'entitats polítiques i culturals complexes en la conca oriental de la Mediterrània, en consonància amb fenòmens contemporanis similars del Pròxim Orient, i constitueix, per tant, el punt inevitable de partida del món micènic posterior i de tota la civilització grega que s'inicia amb ella.

Grecs i pregrecs

Poca cosa es pot dir els pobles pregrecs. Les fonts parlen de pobles com els pelasgs, els leleges o els caris.

Creta i la seva història

La civilització cretenca (o minoica, pel mític rei Minos) és la que presenta una personalitat pròpia més evident des del punt de vista arqueològic de totes les cultures que habitaven l'Egeu abans de l'aparició dels grecs. Creta, a mig Egeu, a mig camí de tres continents, posseïa les condicions idònies per desenvolupar una civilització florent gràcies als contactes intensos amb Egipte, costa siriofenícia, Mesopotàmia, Àsia Menor, les Cíclades i península balcànica.

L'única font d'informació són les dades arqueològiques. Cap al 1900 aC van sorgir els primers complexos de palaus a Cnossos, Festos i Malia. Ensorrats per un terratrèmol (s. XVIII aC) foren reconstruïts i ampliats. Els trets distintius d'aquesta fase són un alt grau d'homogeneïtat cultural, un impressionant desenvolupament artístic, artesanal i administratiu amb la difusió de l'anomenada escriptura sil·làbica lineal A (del XVII al XV aC) i intensos contactes internacionals de caràcter comercial.

Els nous palaus foren també destruïts a final del segle XV aC, alguns assenyalen com a responsables directes de la destrucció als micènics, que ocuparen aquest lloc a partir de llavors.

Els complexos dels palaus

La religió cretenca

Creta i el món exterior

4. EL MÓN MICÈNIC (1500-1100 aC)

La memòria grega del passat

La tradició èpica del qual formen part els poemes homèrics remunta els seus orígens fins al període micènic, però al llarg d'un procés de transmissió oral es va anar transformant successivament fins l'època arcaica.

Els grecs arcaics i clàssics van tenir una vaga consciència del seu passat gloriosa través d'aquests records (ruïnes), però no van conèixer ni la seva cronologia precisa ni les característiques pròpies d'aquells temps. Visió idealitzada de caràcter heroic. Però ningú dubtava del seu caràcter històric ni de l'existència real, ja que Tucídides considerava Agamèmnon el monarca més poderós del seu temps i donava credibilitat a la guerra de Troia.

El descobriment

L'últim terç del XIX Schliemann va descobrir Troia.

Micenes ha donat nom a aquest període per haver estat la primera fortalesa excavada per Schliemann i que va produir les restes més monumentals. Fou la pàtria d'Agamèmnon.

Un món sense història

L'absència de documents escrits no ens permet conèixer la història d'aquests regnes micènics. No sabem el nom dels seus reis. Només tenim algunes taules de caràcter administratiu. Estan escrites en el sistema sil·làbic lineal B (usat de 1600 a 1100 aC aprox.)

La guerra de Troia

Un dels conflictes entre micènics i hitites (establerts a Anatòlia cap al XXV fins al XI aC) podria haver estat la guerra de Troia. Amb tot, hi ha molts interrogants. Segons la tradició grega, la guerra havia tingut lloc el 1184 aC, o sigui, en l'època de disturbis interns en el món micènic.

Les grans etapes de la història micènica

Cap al 1600 aC van sortir una sèrie de grups dirigents en el Peloponès que foren capaços d'adquirir i controlar matèries primeres de procedència molt diversa. És el període formatiu de la civilització micènica, entre 1600 i 1500 aC, i ja s'hi manifesten de forma clara les seves característiques principals: continuïtat amb els temps anteriors i el sorgiment d'una societat fortament estratificada dominada per prínceps guerrers que tenien al seu servei un nombre considerable d'artesans experts en diferents tècniques.

A partir del 1500 fins al 1400 aC els micènics es converteixen en una de les grans potències de l'Egeu i de la conca oriental de la Mediterrània. Els establiments micènics es van estendre per tot el territori grec.

Del 1400 al 1200 aC foren el període d'apogeu del món micènic: grans fortaleses i palaus, expansió comercial fins a l'exterior i es va consolidar la potència micènica.

De totes maneres l'onada de destrucció massiva que es va iniciar cap al 1200 aC va marcar el final d'aquest món. Els temps d'esplendor queden enrere i s'obren un llarg període d'inseguretat en què van tenir lloc canvis que culminaran a l'inici del període arcaic, als segles IX i VIII aC.

Senyors de la guerra

Una societat estratificada

L'expansió micènica

Els s. XIV i XIII aC constituïren el període de major apogeu de la puixança micènica en tota la conca mediterrània. Es difon ceràmica pertot. Importaven coure i estany i materials exòtics (pedres precioses, ambre i marfil) i exportaven oli, oli perfumat i vi en àmfores. També vasos de ceràmica.

L'esfera religiosa

El col·lapse final

A començaments del XII aC la major part dels regnes micènics van patir una sèrie d'incendis i destrucció en el temps de 50 anys que van culminar amb la desaparició efectiva de les estructures polítiques i econòmiques. És molt difícil esbrinar-ne les causes. Altres imperis també van patir aquestes destruccions: imperi hitita, centres de la costa siriopalestina (Ugarit).

La hipòtesi de la invasió dels doris està avui completament descartada. Tampoc resulta factible culpar els anomenats "pobles del mar". Tampoc sembla degut a causes naturals (sequera).

Els conflictes de caràcter intern (disturbis a l'interior dels regnes, enfrontaments militars) deurien desenvolupar un paper important en la crisi.

5. RUPTURES I CONTINUÏTATS

Una edat obscura?

Tradicionalment s'anomena Edat Obscura el període que transcorre entre el final del món micènic del s. XII aC i l'inici de l'època arcaica al segle VIII aC, a causa de l'absència total d'informacions escrites. La desaparició de l'escriptura després del col·lapse dels regnes micènics ens ha privat de documentació.

La puixança d'Atenes

Atenes fou una de les poques regions gregues que no va patir l'impacte de les destruccions durant el s. XI aC i que va experimentar clars signes d'expansió amb l’arribada a l'Àtica de grups de població procedents d'altres zones. Va mantenir, per tant, una certa continuïtat amb el període micènic anterior. L'escassa fertilitat del sòl fou la raó que va dissuadir els invasors.

Els contactes amb la conca mediterrània oriental i l'existència d'una continuïtat política i socioeconòmica foren els fonaments que propiciaren el renaixement cultural que tingué lloc cap al 900 aC.

El cas de Lefkandi

Un temps de ruptures

La desaparició dels centres de poder micènics va tenir importants conseqüències a tots els nivells. Època caracteritzada per moviments migratoris i mode de vida itinerant.

...i continuïtats

Continuïtats amb l'època micènica:

—la gent que havia constituït la base de la població del món micènic era la mateixa i continuaven parlant grec.

—certs usos i creences religioses

—certa continuïtat en les tradicions èpiques i llegendàries

Moviments de població

El tret més significatiu: constants moviments de població entre diferents parts del territori grec i cap a altres zones de l'Egeu. Es tracta de migracions més espaiades.

Segons la tradició, un d'aquests moviments migratoris hauria estat la invasió dels doris en el Peloponès. Dues generacions després de la guerra de Troia, els descendents d’Hèracles reconquerien el Peloponès i expulsaren els aqueus, que van ocupar regions més septentrionals que abans havien estat habitades pels jonis, que hagueren de buscar refugi a Atenes.

Només els arcàdics, que habitaven el centre de la península, foren capaços de rebutjar la invasió i foren, per tant, els únics peloponesis que van romandre sempre en el seu territori original.

No existeixen evidències arqueològiques que confirmin aquesta tradició, ja que les innovacions atribuïdes als doris (metal·lúrgia del ferro, cremació i creació de ceràmica protogeomètrica) no apareixen associades només a ells.

6. EL MÓN DEL SEGLE VIII aC

Un període de canvis

El segle VIII aC representa l'inici d'un període decisiu, ja que comencen a perfilar-se les senyes d'identitat gregues que caracteritzen tota la història posterior.

—Comença a prendre forma la polis

—Apareixen alguns fenòmens que resultaran claus per a la progressiva configuració d'un sentiment panhel·lènic:

a) composició de poemes homèrics, una de les principals senyes d'identitat gregues

b) emergència de grans santuaris que actuen com a centres aglutinadors.

El notable creixement demogràfic (potser degut a un canvi climàtic) va obligar a ampliar de forma considerable els espais ocupats, tant dins de Grècia com en altres regions de la Mediterrània. Això produí contactes amb Orient que estimularen la introducció d'innovacions decisives:

a) adopció de l'alfabet (autèntic revolució)

b) inici d'una arquitectura i escultura monumentals (construcció de grans temples)

c) importació de temes i motius que enriquiren una literatura emergent

d) intent progressiu d'ordenació racional de l'univers (poesia d'Hesíode).

El sorgiment de la polis

A finals del segle VIII aC es formaren comunitats estables i més estructurades que es regien per les seves pròpies lleis = polis.

Una definició de polis

La polis estava formada per un nucli urbà de majors o menors dimensions i camps de cultiu adjacents. Aquest caràcter compacte i indissoluble de ciutat i camp, i la supremacia indiscutible de la comunitat sobre l'individu constituïen dos dels trets definitoris de la polis. Era una comunitat corporativa i tancada (estava formada en exclusiva per ciutadans i les seves famílies). Era una minoria (no dones, ni esclaus ni estrangers). Forta endogàmia.

La resta de la població estava composta per petits propietaris de terres i pagesos pobres que treballaven com a mà d'obra dependent i estaven privats de tot dret.

Es coneixen unes 1.000 polis, que no sobrepassaven pocs centenars d'habitants. Atenes i Esparta en són l'excepció perquè controlen territoris molt superiors. L'Àtica (territori que ocupa la polis d'Atenes) abraçava 1.600 km2. I Esparta amb 8.400 km2.

El món de l'ethnos

En algunes parts del món grec existia una altra forma d'organització diferent de la polis: ethnos (poble o extirp), que consistia en una sèrie de comunitats vinculades per origen ètnic i per una història comuna de caràcter més o menys llegendari.

Els poemes homèrics

Els poemes formen part de la tradició èpica i són el resultat final d'un llarg procés de transmissió oral en què un repertori de temes relacionats amb la guerra i les grans gestes dels herois fou constantment ampliat i reelaborat pels successius intèrprets. Els aedes (cantors) constituïen un grup d'individus especialitzats amb un gran reconeixement social (es creia que posseïen una memòria prodigiosa inspirada per les Muses). Recursos que usaven: fórmules, una sèrie de paraules associades des del punt de vista rítmic que eren fàcils de memoritzar (per ex "Diomedes el del poderós crit de guerra"), o bé escenes típiques que es repeteixen, com la celebració de sacrificis, banquets, comiat d'un guerrer, un combat singular o certàmens funeraris en honor d'un heroi caigut.

Els poemes homèrics i la història

En els poemes homèrics hi ha nombroses referències de caràcter històric que van des del període micènic al segle VIII aC.

No reflecteixen el món dels regnes micènics, tampoc representen les condicions de l'anomenada Edat Obscura… Probablement la societat homèrica és, com la seva llengua, una amalgama d'elements heterogenis, procedents de diferents èpoques.

Significat i importància dels poemes

c. 2700 aC fins 1200 aC: Civilització minoica o cretenca (Creta)

c. 1600 aC: els aqueus (parla grega i origen indoeuropeu) s'estableixen al NE del Peloponès i acaben dominant la civilització minoica. Ciutat principal: Micenes

c. 1200 aC, els doris s'apoderen de Grècia i derroten els micènics (la Ilíada?). Ciutats principals: Espart i Corint. Retrocés cultural: Edat obscura

VIII-VI aC època arcaica: gran recuperació política, econòmica i cultural.

-Ciutats-estat (polis)

-colònies (Àsia Menor, mar Negra, Sicília, sud Itàlia, sud França, llevant hispà). Funcionen gairebé de manera independent. Factor clau de desenvolupament

V-IV aC: apogeu de les grans ciutats-estat independents. Destaquen Atenes i Esparta. Cadascun dels gran estats va absorbir als veïns dèbils en una lliga o confederació. Esparta, estat militaritzat i aristocràtic, va establir el poder a base de conquestes i va governar els súbdits amb un control molt estricte. La unificació de l'Àtica, en canvi, es feu de forma pacífica sota la direcció d'Atenes.

Guerres mèdiques (499-449 aC): els grecs s'uneixen per derrotar els perses. Després de la victòria, Atenes es va convertir en la potència hegemònica de la lliga de Delos. En política interior els atenesos van consolidar el sistema polític: 'democràcia'; i en política exterior es convertiren en la gran potència militar de l'Hèlade. Període anomenat Edat d'Or d'Atenes o Segle de Pèricles

Pèricles: Partenó i altres grans edificis. El teatre grec aconsegueix la màxima expressió (Esquil, Sòfocles, Eurípides, Aristòfanes). Historiadors. Tucídides i Heròdot. Filosofia: Sòcrates.

La diferència entre Atenes i Esparta acaben amb la guerra del Peloponès, que va durar fins el 404 aC: derrota atenesa i hegemonia espartana.

Aprofitant la confusió i debilitat en les guerres, el rei Filip II de Macedònia va convertir el seu regne en la nova potència de l'Hèlade. Macedònia no estava desgastada per les lluites i disponia de recursos naturals. La batalla de Queronea (338 aC) li va permetre annexionar-se Atenes i Tebes. Després de la mort de Filip II, el seu fill Alexandre el Gran, va conquerir Grècia i va dirigir els exèrcits cap a Egipte i l'Índia.

Després de la mort a Babilònia (323 aC) els seus generals es van repartir les seves possessions. Amb Alexandre va desaparèixer l'antic poder dels grecs, però no la seva cultura que, fusionada amb l'oriental, va donar peu al món hel·lenístic.