Joan Sales "Cartes a Màrius Torres"

 En aquesta correspondència ja s’hi descobreix un Sales bon escriptor. També s’hi troben els arguments i expressions d’Incerta glòria, com ara la visita al monestir devastat pels anarquistes, amb frares desenterrats i llibres escampats arreu. Destinat a l’Aragó fa descripcions bucòliques dels paisatges i del plaer de certes situacions, fins i tot estant en guerra. S’escriu amb Torres i amb Mercè Figueres. Llibre de lectura lenta. Sales es mostra lúcid. però també irònic i sarcàstic en l’anàlisi política i social; i poètic en les descripcions.

“Ara he començat el Guerra i pau de Tolstoi, que m'apassiona; visc més a Sant Petersburg l'any 1812 que no pas a Barcelona el 1937. Pel que fa a la Barcelona de 1937 com a la de 1936, sospito que no n'arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del "filldeputisme històric"; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula”. p. 211

“si Jesús, en comptes de tot Llàtzer, només n'hagués ressuscitat un tros, també hauria estat un miracle però un miracle molt bèstia”. p. 217

“potser si Ramon Berenguer el Sant, en comptes de conquerir la Catalunya Nova i annexionar-se Aragó per matrimoni, hagués proclamat l'emancipació de les prostitutes i sobretot la col·lectivització de les barberies, fóra molt més cèlebre i "universal" que no és”. p. 218

“A la teva darrera carta m'expliques que voldries arribar a ser "la tieta" de la família i t'haig de confessar que t'agraden amb deliri les "tietes", orgull i ornament de tota família que s'estimi, i que n'he tingut d'inoblidables però no de gironines i de pèl de panotxa; i menys amb una piga a la galta i amb un nas que els tiba quan parlen, o sigui sempre”. p. 241

“Em parles [...] de les ximpleries d'en Dalí i sobretot d'aquesta de donar conferències amb un pa de barra al cap. Miquel Àngel es passejava pels carrers de Roma amb una gallina lligada amb un cordill que el seguia com un be; en aquells temps feliços ningú no trobava res a objectar-hi. En els nostres no podria fer-ho; a Barcelona tothom ho trobaria xocantíssim i se'n sentiria a dir de totes. A Barcelona pots estossinar capellans i burgesos, incendiar esglésies, desenterrar mòmies i fins ballar-hi en ple carrer sense que ningú hi trobi res de particular; fins i tot pots fabricar calçotets o fideus. En canvi, si un ciutadà es plantifica un pa de barra al cap no se l'hi perdona per més que, fora d'això, sigui irreprotxable i estigui al corrent de totes les contribucions”. p. 262