Miguel Martorell "El expolio nazi"

 Capítol “Los fundamentos eternos del arte racial”: Molt bon resum de la concepció de l’art durant l’ascens nazi. La lluita entre Goebbels (amant de les avantguardes) i Rosenberg, promotor del völkisch. Així com els gustos estètics de Hitler.

La major part de les incorporacions a les col·leccions del Tercer Reich procedien d’adquisicions en el mercat (en territoris envaïts, en condicions econòmiques avantatjoses imposades per la força). p. XVIII

p. 2 i ss: la creació d’institucions americanes per a l’estudi i la recuperació d’art confiscat pels nazis.

Goering havia dipositat 3 contenidors amb pintures en el port franc de Bilbao. p. 5

La passió austroalemanya per l’escalada i el senderisme va difondre entre els alpinistes d’ambdós països la percepció que, per sobre de les fronteres, només existia una nació germana, estesa a ambdós costats dels Alps. p. 13

En què consistia l’art pur? Mai hi va haver una definició exacta, però…

-Havia de ser figuratiu i clar, comprensible pel poble, fugir dels jocs elitistes propis de la intel·lectualitat burgesa, de les abstraccions, distorsions o representacions simbòliques tan estimades de l’avantguarda.

-Devia evocar l’amor a la pàtria, a la terra; per tant, predilecció pel paisatge, llar de la nació. Davant de la mutabilitat i la voràgine republicanes, havia d’exaltar allò perenne, allò invariable: les escenes domèstiques; la natura; el camp i els pagesos, que encarnaven la constància… Havia de ser més local que cosmopolita; més rural que urbà, allunyat de la vida frenètica de les ciutats que tant atreia els artistes moderns. Havia d’exaltar els valors alemanys: la força i la determinació, l’honor, la decència, el respecte a l’ordre i a l’autoritat. p. 28

-Referents: Grècia Clàssica, pintura italiana renaixentista, part del gòtic alemany, pintura renaixentista alemanya (Cranach, Dürer, Holbein), pintura holandesa del XVIII , paisatgistes romàntics com C. D. Friedrich o pintors naturalistes alemanys. p. 28

Dintre del nacionalsocialisme l’art d’avantguarda tenia notables defensors; i la lluita entre partidaris i detractors va impedir durant alguns anys l’adopció d’una política artística ben definida. p. 29

Goebbels procedia de l’ala esquerra del nazisme i sentia una profunda antipatia pel caràcter reaccionari, simple i burgès del moviment völkisch. Ambdós eren profundament antisemites. p. 32

A Goebbels, a més de defensar la modernitat en la pintura, li agradava el swing (interpretat per orquestres àries) i el 1933 va encarregar a Fritz Lang la direcció de la indústria cinematogràfica alemanya. Ell va rebutjar l’oferta i al dia següent va fugir d’Alemanya. Goebbels va animar Mies van der Rohe a competir per la construcció d’edificis oficials i va designar Richard Strauss, precursor de la música modernista, com a president de la Càmera Cultural del Reich. p. 33

p. 34 explica el cas d’Emil Nolde, que inspira la novel·la Lliçó d’alemany.

Per agradar a Hitler, Goebbels ha de cedir i a partir de 1935 practica la censura de l’”art degenerat”

S’organitzen exposicions d’art degenerat arreu, recollit de tots els museus alemanys. Durant el 1937-38 es decideix cremar part d’aquest fons i la resta, vendre’l a l’exterior. Alguns jerarques engrosseixen les seves col·leccions d’art; d’altres venen ‘art degenerat’ per tenir diner per comprar art clàssic…

p. 38 “La adopción de un canon artístico oficial, y la exclusión de toda propuesta contraria o alternativa, contribuyó a forjar la imagen de una comunidad nacional -y racial- homogénea, uno de los objetivos esenciales del nazismo. El art del Tercer Reich sería creado por artistas alemanes para el Volk, para el pueblo alemán, y por esta razón debía ser claro y sencillo, accesible a cualquier ciudadano con independencia de su formación, ajeno a las disquisiciones intelectuales tan querida a los vanguardistas” p. 38

p. 51 i ss: El dia de l’Art alemanys (18.7.1938) megadesfilada de les grans fites de la història d’Alemanya.

p. 54: primer fan desaparèixer lisiats i deformes de la pintura i, després, mitjançant la el programa Aktion T4 a 300.000 persones ‘deformes’.

Amb la venda d’art degenerat, Goering acreix la seva pinacoteca.

p. 70 La Nit dels Vidres trencats va obrir la veda per a la caça i captura sistemàtica del patrimoni. El 1938 es dicten lleis per tal que els jueus hagin de remetre a l’Estat llistes detallades de les pertinences i un impost equivalent al 20 per cent de les propietats. Es va conèixer amb el nom de “la penitència dels jueus”: va obligar a molts a vendre els bens més valuosos. Com que havien d’obtenir liquidesa per pagar ràpid el tribut, es van desfer de pertinences a preu de saldo, tendència incentivada per l’ambient coactiu…

p. 71 L’arianització forçosa va significar la conversió del patrimoni dels jueus en títols de l’Estat i, per tant, un ingrés de milers de milions extres en les finances públiques.

p. 72 Els militants nazis van tenir preferència per optar per les empreses o propietats arianitzades. Com que l’Estat sabia que molts jueus s’exiliarien, va establir mesures de seguretat per impedir que s’emportessin els bens: Es decidia què era valuós, es valorava sobre el terreny i oferien per al material un preu ínfim… però que era suficient per encobrir com a transacció legal el que constituïa un acte de pillatge.

p. 79 i ss: Quan es va annexionar Àustria, Hitler va demanar tenir part en el que es confiscava: hi tenia una relació sentimental. Ell tindria preferència sobre cap altre dirigent. A més, per tal de denigrar Viena, una ciutat cosmopolita on ell mai va triomfar, va promoure un gran museu a Linz

p. 80 Després del saqueig dels jueus d’Àustria, Hitler comença a atresorar obres d’art de manera compulsiva.. només Goering va estar a la seva altura. S’intenta també, a mesura que avança la invasió nazi, acaparar tots els objectes artístics valuosos dispersos per Europa.

p. 109 amb els drets d’autor de Mein Kampf Hitler ja havia creat una bona pinacoteca.

p. 115 regalar art com a moda i la categoria de l’obra d’art en funció del rang

p. 115: davant de la derrota del Reich, els polítics van comprar obres fàcils de transportar: joies, dibuixos, gravats…

…

p. 210 El capítol ‘Hampones’ és molt interessant: parla de la Carlingue, el conjunt d’hampa que va col·laborar amb la Gestapo: robaven, distorsionaven, etc., per als nazis… També parla (p. 217 i ss) com aquest personal estafaven jueus. Amb l’excusa que els passarien a Espanya, els feien vendre joies i a vegades els deixaven ‘tirats’. Parla del famós Pedro Urraca… També parla que Urraca va col·locar Carles Fontserè en una oficina de compres de la Abwehr.

p. 315-317 Pierre Lottier, anticuario, galerista y hostelero. Era hijo de Jean y Gabrielle Blanca, dueños de La Réserve, restaurante fundado en 1906 y sito en Beaulieu-Sur-Mer, uno de los locales más selectos de la costa mediterránea francesa [...]

Apasionado del arte y las antigüedades, se apartó del negocio familiar para instalar una galería en Niza, que le permitiría ganar una fortuna durante la guerra. [...] Uno de los principales marchantes que operaba allí era Eugen Bruschwiler. Poseía una galería de arte en Múnich, junto con su hermano, y su principal cliente era el museu del Führer en Linz: fue uno de sus principales ojeadores en París y participó en alguna misión especial en el norte de Italia, a finales de 1944, dirigida a requisar patrimonio para sus fondos. Pasaba largas temporadas en la capital francesa, pero residía en Villefranche-sur-Mer, cerca de Niza. Allí encontró una soberbia fuente de ingresos: compraba a la Gestapo obras de arte requisadas, a precio de saldo, y luego las revendía. [...]

Pierre Lottier también compró a Bruschwiler numerosos cuadros. Mantenía excelentes relaciones con la Gestapo y se jactaba de haber pasado a España un alijo de pinturas que, desde Barcelona, despachó hacia Argentina. Debía de andar implicado en más de un negocio turbio: acabada la guerra, la justicia francesa le juzgó "por sustracción de objetos de arte y de muebles pertenecientes a M. Nacache, domiciliado en Niza".

Le ayudaba en el contrabando Erich Schiffmann, estudiante austriaco nacido en 1920, agente de la Gestapo, que vivía entre Marsella y Barcelona, con amplia experiencia en trasladar coches y divisas de matute al sur de la frontera. Había llamado la atención de la policía española porque, "en unión de otros extranjeros, trajo a España muebles y enseres de procedencia ilícita". También por su mala "conducta moral", pues es "notorio que sostiene relaciones sexuales con un súbdito francés", que debía de ser Lottier. Temerosos de la victoria aliada, tras el desembarco de Normandía ambos decidieron instalarse en España con su fortuna. No tuvieron suerte. El 27 de junio de 1944 los agentes aduaneros españoles sorprendieron a Lottier mientras intentaba pasar de forma clandestina al país "determinados objetos de arte".

La mercancía fue requisada y remitida a la aduana de Barcelona. La junta administrativa de la Delegación de Hacienda local incoó un expediente, y el Juzgado de Delitos Monetarios le procesó. [...]

Pese a todo, Lottier y Schiffmann pudieron asentarse en España, siquiera de un modo provisional. Ya en Barcelona, la pareja estableció una tienda de antigüedades, llamada Muebles Manonellas. Mientras, el caso contra Lottier por contrabando siguió su curso. La Delegación de Hacienda de Barcelona le condenó, el 22 de febrero de 1945, a pagar una multa de 16.092 pesetas por defraudación, y el Juzgado de Delitos Monetarios le impuso otra de 120.050 pesetas por vulnerar el Decreto-ley de Contrabando y Defraudación, del 20 de febrero de 1945. Los objetos decomisados fueron subastados. [...] Schiffmann fue deportado poco después, por su condición de "hombre sin escrúpulos, que presta sus servicios a quien mejor se los remunere" y su mala "conducta moral".

A Lottier no le fueron mal las cosas. Cobró fama como diseñador de muebles originales y de gran calidad: todavía hoy pueden hallarse en el mercado algunas de sus obras, a precios astronómicos. Al tiempo, retomó la vocación hostelera familiar. Se hizo con la gestión del Hostal de Cadaqués, y durante los años cincuenta y sesenta transformó el local en un lugar de culto para la bohemia chic que pasaba sus días en la costa ampurdanesa. El novelista Henri-François Rey retrató aquel ambiente en su obra Los organillos, uno de cuyos protagonistas está inspirado en él. El propio Lottier ejercería como director artístico en la versión cinematográfica de la novela, que dirigió en 1965 Juan Antonio Bardem con el título de Los pianos mecánicos. En 1966, Lottier inauguró en Santa Susanna un restaurante de lujo al que denominó La Réserve, en homenaje al local que poseían sus padres. Por sus salones pasaron "diplomáticos, grandes nombres de la banca", aristócratas como el duque de Alba y artistas como Salvador Dalí o Françoise Hardy. Su historial como contrabandista convicto no le impediría acceder a contratas públicas, como la que firmó en 1952 para diseñar la parte noble del Instituto de Cultura Hispánica o, más adelante, el despacho de Manuel Fraga en el Ministerio de Información y Turismo.

c. p. 330 explica com galeristes espanyols (Apolinar Sánchez, José Fornoza, etc.) venen obres d’art expoliades. O com moltes pintures de grans autors viatgen cap a EUA o altres destins. Un gran comprador fou Yakichiro Suma, ambaixador japonès a Espanya